Avui tenim amb nosaltres un convidat molt especial, algú que ha dedicat la seva vida a recórrer els racons més salvatges i remots del nostre planeta. L’Unai Canela no és només viatger: és explorador, cineasta i narrador de la natura. Ha caminat per deserts infinits, ha travessat selves impenetrables i ha compartit camí amb animals i pobles que viuen en profunda connexió amb la Terra.
A través de les seves expedicions i de les seves imatges, l’Unai ens ajuda a mirar el món amb curiositat, respecte i admiració, recordant-nos com n’és de fràgil i extraordinari el lloc que habitem.
Avui ens acompanya per explicar-nos les seves aventures, els seus aprenentatges i la seva manera d’entendre l’exploració… així que prepareu-vos per viatjar lluny, sense moure-us del lloc.
“Explorar no és anar lluny: és mirar el món amb curiositat i respecte.”
Moltes gràcies per ser avui aquí amb nosaltres al podcast. Ens fa molta il·lusió. Seguim les teves aventures des de fa temps, i també les del teu pare. Fa poc vam poder veure el documental Sol a Groenlàndia, que ens va encantar: per les aventures, pel que passa durant el viatge, però també pels animals, la fauna, la flora i les fotos i vídeos magnífics que feu a cada lloc. Moltíssimes gràcies per ser aquí i benvingut al podcast d’Explora Horitzons.
— Moltes gràcies a vosaltres. El plaer és meu. També he estat escoltant alguns dels vostres podcasts i m’agraden moltíssim com els feu. Tinc moltes ganes de ser aquí. Som-hi!
De petit, quin era el teu somni? Ja t’imaginaves viatjant pel món?
Vaig començar a viatjar quan era molt petit. El meu pare i la meva mare sovint viatjaven per feina —la meva mare és escriptora i el meu pare és fotògraf— i moltes vegades m’emportaven amb ells.
Recordo viatjar com una cosa gairebé normal, quotidiana. Per això ja sabia que, de gran, volia continuar viatjant. Vaig tenir la sort de fer-ho de petit i tenia clar que volia seguir-ho fent quan fos adult. I tot i que encara no soc “molt gran”, continuo tenint aquesta sort.
Quan i per què vas decidir convertir-te en explorador?
Jo crec que vaig començar a explorar també de petit. És aquesta exploració natural que tenim tots els infants: les ganes de descobrir el món, de fer-nos preguntes, d’aprendre quan anem per la muntanya… És el mateix que em mou ara.
El que més m’agradava de la muntanya era aquest sentit de curiositat i d’exploració, i és el que continuo buscant avui quan recorro alguns dels llocs més salvatges del planeta.
Quins paisatges o territoris t’han impactat més?
És una molt bona pregunta, però molt difícil de respondre perquè tots els llocs tenen alguna cosa especial.
Per mi, Groenlàndia va ser un dels llocs més impactants. És la segona illa més gran del món i el 90% està cobert de gel. Quan hi voles per sobre amb avió i veus tot aquest gel infinit i les muntanyes, és una cosa que sembla irreal.
De fet, el que més em va impressionar no va ser tant estar-hi, sinó volar-hi per sobre. És un lloc fascinant. I tot i que ara malauradament està “de moda” per altres interessos, jo espero que puguem preservar-lo amb tot el valor que té. És un dels pocs llocs que encara queden realment salvatges al món.
Creus que avui dia encara queden llocs realment desconeguts o l’exploració ha canviat de significat?
Crec que l’exploració sí que ha canviat de significat, sobretot en la manera com viatgem.
Quan jo era petit, el viatge tenia molt de respecte i humilitat: anaves a un lloc sabent que no en sabies res i amb ganes que t’ensenyés alguna cosa. Ara, en canvi, molta gent viatja però porta la seva vida de sempre a qualsevol lloc: el mateix tipus d’hotel, els mateixos hàbits, poca immersió real.
També és cert que queden molts menys llocs per “descobrir”. La majoria ja estan cartografiats. Tot i això, encara hi ha zones molt poc explorades: parts de l’Índia, grans zones de l’Amazònia, regions remotes de Kazakhstan, Mongòlia, l’Antàrtida o la Patagònia… Llocs amb una natura tan vasta que encara estan pràcticament intactes per l’activitat humana.
En una expedició, què és el més difícil: el cansament físic, la solitud o la incertesa?
Les tres coses són difícils, però de maneres diferents.
El cansament físic, paradoxalment, sovint és el més fàcil de portar, perquè quan tens una motivació —com veure un animal o complir una missió— el cos aguanta.
La solitud ja és més complicada. Passar molts dies sol pot ser dur, trobes a faltar els amics, la família, la companyia.
Però el més difícil de tot, sense cap dubte, és la incertesa (i la frustració que pot comportar). Després de dues setmanes sol, patint físicament i sentint-te aïllat, el que més desitges és trobar allò que busques. I no saber si ho aconseguiràs és molt dur.
A vegades la incertesa genera por. Com es gestiona la por quan ets lluny de tot, sol i en un entorn inhòspit?
Crec que el més important abans de fer una expedició és tenir molt clars els possibles perills i com gestionar-los. Si no saps com reaccionaries davant d’una situació extrema, és perillós anar-hi sense preparació.
Jo intento anticipar tot el que podria passar. Normalment no tinc por constant, perquè hi ha un cert nivell de seguretat i preparació. Però sí que hi ha moments, sobretot per la solitud o les condicions climàtiques extremes, en què pots sentir por. També pels perills objectius del lloc. Però molts d’aquests riscos es poden minimitzar amb preparació.
I por dels animals?
En general, els animals no ens ataquen si no els provoquem. Hi ha excepcions —grans felins, alguns óssos o certs animals marins—, però la majoria d’espècies només atacarien si se senten amenaçades.
Quan faig una expedició, intento evitar llocs amb depredadors especialment perillosos. No seria responsable ni recomanable posar-se en risc innecessari.
Utilitzes la fotografia i el cinema per explicar el que veus. Creus que les imatges poden transmetre coses que les paraules no sempre aconsegueixen?
Sí, i també al revés. Hi ha coses que les imatges transmeten millor que les paraules: emocions, atmosferes, moments irrepetibles.
Però també hi ha vegades que una imatge no és suficient i les paraules expliquen millor el que vaig sentir. Sobretot quan vols descriure immensitat o una sensació que va més enllà d’un sol angle visual.
Hi ha alguna fotografia o projecte que resumeixi millor la teva manera d’entendre el món?
Hi ha alguns moments del documental Sol a Groenlàndia que defineixen molt bé la meva relació amb la natura.
Recordo especialment una imatge —que ni tan sols vaig fer jo, sinó el meu pare— d’un petit explorador a la llunyania, envoltat per glaceres. Per mi simbolitza la immensitat, la grandiositat i el caràcter inhòspit del paisatge. És una d’aquelles imatges que diu més que mil paraules.
Has conviscut amb pobles indígenes i comunitats molt diferents de la nostra. Què és el que més t’ha ensenyat aquest contacte?
Sobretot m’ha ensenyat sobre la relació amb la natura.
No és que nosaltres estiguem completament desconnectats i ells completament connectats, però sí que cada cultura té una relació diferent amb el medi natural. És fascinant veure que, tot i parlar idiomes diferents i viure en climes molt diversos —des de l’Àrtic fins als tròpics—, tots els humans tenim alguna relació amb la natura.
Creus que hem perdut alguna cosa important com a societat moderna?
Sí. Des de fa uns 5.000 anys hem anat perdent moltes coses importants.
La natura és preciosa i tot el que hi ha dins —animals, plantes, ecosistemes— forma part d’un equilibri. Cap animal és “dolent”: tots tenen un paper dins aquesta xarxa.
Nosaltres també en teníem un, però quan vam començar a alterar aquest equilibri —moure espècies, destruir hàbitats, explotar recursos sense mesura— vam començar a trencar-lo. Això també ens ha afectat com a humans.
Tot i així, encara no està tot perdut. Encara podem reconnectar amb la natura i cuidar-la millor.
Després de tot el que has vist, com veus el futur del planeta?
Soc optimista. No crec que puguem “millorar” el planeta en el sentit de revertir-ho tot, però sí podem evitar que vagi pitjor.
Encara tenim espais naturals increïbles, com l’Amazònia, que són vitals per al planeta. El més important és no perdre’ls per interessos egoistes. Si ens esforcem, podem mantenir un cert equilibri.
Quin petit gest creus que podem fer nosaltres per cuidar més la natura?
El més important és alimentar la nostra relació amb la natura. Si valorem i visitem espais naturals —parcs, boscos, muntanyes—, els donem més valor social i econòmic, i això ajuda a protegir-los. Un parc natural molt estimat i visitat té més possibilitats de ser preservat.
És una cosa senzilla, directa i que podem veure amb els nostres propis ulls.
Què t’empeny a seguir explorant quan tot és dur?
M’agrada molt. Estar a la natura i explorar és un privilegi per mi. Fins i tot quan fa molta calor a la selva o molt fred a l’Àrtic, prefereixo mil vegades ser allà que estar a casa. No ho canviaria per res.
Quin consell donaries als nens i nenes que tenen curiositat per explorar el món però no saben per on començar?
No cal fer grans viatges. Tothom té algun tros de natura a prop de casa. El més important és no perdre aquest contacte: sortir sovint, observar, caminar, fer-se preguntes. Alimentar la curiositat pel món natural del qual formem part.
Abans, durant i després d’una expedició: quina feina fas en cada fase?
Depèn molt de si viatjo per feina o per plaer. Si vaig només a explorar, a vegades intento informar-me el mínim possible per mantenir la sensació de descoberta. Per exemple, a Cuba vaig intentar saber només el bàsic abans d’anar-hi.
Però si és un rodatge, hi ha molta feina prèvia: llegir, estudiar mapes, conèixer les espècies d’animals, planificar rutes… Durant l’expedició, és la part d’exploració real: buscar animals, filmar, observar.
I després ve la postproducció: editar, investigar més, donar forma al documental i assegurar que el resultat sigui rigorós i coherent.
Quins són els teus pròxims projectes que impliquin viatjar?
Ara mateix estic rodant més a prop de casa, sobretot al nord i nord-est de la península Ibèrica. I d’aquí a un mes i escaig marxaré cap a Indonèsia per al pròxim gran viatge.
Si haguessis de definir l’exploració en una sola frase, quina seria?
Per mi, l’exploració és la relació entre la natura i un mateix. Pots explorar moltes coses més enllà de la natura, però l’element natural és el que ens uneix a tots.
Quines tres qualitats t’emportaries a una aventura?
- Paciència — és la més important.
- Seny — per actuar amb seguretat i prudència.
- Curiositat — perquè és el motor de l’exploració.
Què t’agradaria que els oients d’Explora Horitzons s’enduguessin d’aquesta conversa?
Que el més important és la relació amb la natura que tenim més a prop. No n’hi ha prou amb anar al bosc un cop cada dos anys. Si tenim contacte regular amb la natura, sentim més connexió, calma i equilibri. Aquesta relació és la base de tot.
Per acabar, quina activitat recomanaries per fer en un cap de setmana?
Una activitat molt divertida —sobretot en família— és fer una “cerca d’animals” a la muntanya.
Per exemple, al Prepirineu podríeu buscar: isards, marmotes, guineus, porcs senglars, cérvols, àguiles o voltors. A cada animal li poseu punts (10 per l’isard, 20 per la guineu, etc.) i competeix tota la família amb prismàtics per veure qui en veu més.
És una manera lúdica d’aprendre, observar i connectar amb la natura.
— De fet, en tots els documentals us veiem sempre amb prismàtics, oi?
— Sí! Els prismàtics són imprescindibles per diferenciar els animals de les pedres o els arbustos on s’intenten camuflar.
Moltíssimes gràcies, Unai. Ha estat un plaer tenir-te avui amb nosaltres i compartir les teves vivències. Segur que et continuarem seguint, perquè ens encanta com expliqueu i documenteu la natura arreu del món.
— Moltes gràcies a vosaltres!
Leave a Reply